Cens de dones deportades a camps de concentració nazi

El camí de moltes dones espanyoles cap a la deportació

Finalitzada la guerra civil espanyola, la gran diàspora de republicans va ser a parar, en la seva immensa majoria, als camps de concentració del Sud de França, davant la rebuda hostil de les autoritats i d'una part del poble francès.

A Espanya, la Llei de Responsabilitats Polítiques de 9 de febrer de 1939, va ser l'eina jurídica utilitzada per a la dura repressió iniciada al final de la guerra i perpetuada durant trenta anys fins a la promulgació de les lleis d'amnistia de 1969. Encara així, les inhabilitacions i prohibicions que imposava aquesta llei es van mantenir vigents contra tots els líders de l'exili republicà fins a la mort de Franco (1975).

Aquesta llei va ser el principal motiu pel qual molts exiliats no van tornar a Espanya doncs en el seu article 2º indicava com compresos en aquesta sanció els següents partits i agrupacions: Acció Republicana, Esquerra Republicana, Unió Republicana, Partit Federal, Confederació Nacional del Treball, Unió General de Treballadors, Partit Socialista Obrer, Partit Comunista, Partit Sindicalista, Sindicalista de Pestanya, Federació Anarquista Ibèrica, Partit Nacionalista Basc, Acció Nacionalista Basca, Solidaritat d'Obrers Bascos, Esquerra Catalana, Partit Galleguista, Partit Obrer d'Unificació Marxista, Ateneu Llibertari, Socors Vermell Internacional, Partit Socialista Unificat de Catalunya, Unió de Rabassaires, Acció Catalana Republicana, Partit Catalanista Republicà, Unió Democràtica de Catalunya, Estat Català, totes les Lògies maçoniques i qualssevol altres entitats, agrupacions o partits filials o d'anàloga significació als expressats, prèvia declaració oficial de trobar-se, com els anteriorment relacionats, fora de llei. És a dir, pràcticament tot aquell que no combregués amb les idees del nacionalcatolicisme del franquisme.

Representants del govern franquista amb la Llei de Responsabilitats Polítiques ja promulgada, van recórrer els camps de concentració a França (França només trigo quinze dies, després del tancament de les fronteres per les tropes franquistes a reconèixer el govern de Burgos) convidant als soldats republicans a tornar i prometent que cap seria perseguit per les seves opinions o per haver pertangut a alguna organització política. La gran majoria es van negar encara que, segons l'historiador Gabriel Jackson, van tornar unes setanta mil persones que, com és sabut, no van gaudir del promès.

Els més afortunats van poder fugir a Amèrica del Sud, especialment a Mèxic. Uns altres van romandre en el Nord d'Àfrica, o van anar a lluitar a la Unió Soviètica contra els nazis i uns altres van romandre a França i van viure d'a prop l'ocupació nazi.

Les dones espanyoles que van romandre a França van continuar la seva lluita contra el feixisme, la qual cosa va fer que coneguessin la les zones més fosques i terribles del nazifeixisme alemany com el camp de concentració de Ravensbrück, per on van passar, van sofrir i/o van morir les deportades que figuren en aquest cens.

Als camps de la mort la majoria de les dones van arribar per haver participat en la resistència, mentre que els homes podien arribar de diverses maneres. Pucheu ministre de l'interior de Petain a l'octubre de 1941 havia creat tres noves policies: una s'encarregava dels jueus, una altra la SPEAC anticomunista i la que perseguia a les societats secretes com els maçons. La majoria de deportades espanyoles van ser a caure en mans de la SPEAC que no era més benèvola que la GESTAPO a qui posteriorment van ser lliurades.

A la fi de 1938, un Kommando de cinc-cents deportats en Sachenhausen va ser enviat als voltants de la petita ciutat de Fürstemberg, en Mecklenburg. El comboi es deté en la riba d'un llac, els voltants eren unes de terra gairebé blanca i densos boscos. El vent bufava en aquest lloc, tan desolat que li deien la “petita Sibèria Mecklemburgesa”. Els homes d'aquest Kommando no sabien que anaven a construir el camp de dones més gran de tot l'univers concentracionari nazi.

Ravensbrück va arribar a tenir prop de 60.000 mil dones l'any 1944. La porta del camp s'obria directament sobre la plaça de de el camp seguida d'una avinguda on es feien les trucades (apell). Tenia tots els elements del món concentracionari: un gran edifici per a les dutxes i cuina, despatxos del cap de Seguretat del camp i els vigilants, els calabossos i ben visible la xemeneia del forn crematori. Tot això envoltat per un mur. En 1945 es van construir les cambres de gas prop d'un passadís estret que tènia les parets esquitxades de sang i amb forats de les bales. Ravensbrück no diferia dels altres camps d'extermini. Al voltant del camp es van situar les confortables cases dels SS amb els seus jardins, els entorns del llac...

A poc a poc el camp es va ser estenent, es van afegir més barraques, més edificis administratius i especialment els tallers de treball: principalment Industriehof i Siemens.

Les primeres que van arribar van ser les alemanyes, algunes eren preses comunes però la majoria eren antifeixistes o pertanyents a la secta dels Testimonis de Jehová. Gairebé totes les espanyoles van entrar l'any 1944. Ángeles Martínez va ser la primera espanyola de la qual tenim constància, segons les dades recopilades per a la realització d'aquest cens, a entrar en Ravensbrück. Va ser l'any 1942 (potser per ser filla d'espanyols nascuda a França). Encara així, aconsegueixo sobreviure al camp.

Com diu Montserrat Roig en el seu llibre “*Els catalans als camps nazis”, convé fer una mica de memòria, reflexionar sobre aquestes xifres. No va ser un poble el que va assassinar a altres pobles. Va ser una ideologia amb el suport de la gran indústria, la que va saber aglutinar la part més fanàtica, irracional, descontenta i en últim terme, més feble d'aquest poble. Uns industrials culpables, la inhibició d'alguns partits polítics, la falta de visió per detectar les autentiques causes de la puixança del feixisme, van anar també espoletes que amb consciència o no van empènyer aquest fenomen.

La indústria va tenir un alt grau d'implicació ja que les menys deficients engrossirien els enormes beneficis que els SS treien amb els seus acords passats amb els monopolis, els Ivfarben, els Tissen, els Krup, Siemens, etc, etc.

Des de 1933 a 1939, mes de dos-cents mil antifeixistes alemanys (homes i dones), van ser condemnats a sis-cents mil anys de presó. En total, un milió d'alemanys van ser enviats als camps de concentració. Més de trenta-dos mil adversaris d'Hitler van ser condemnats a mort i executats.